El cinema és un bon vehicle per transmetre idees, denuncies i esperances, i això és el que ens transmet el cinema sobre el conflicte entre Israel i Palestina. A través d’aquestes pel·lícules podem desgranar una mica la realitat de dues societats enfrontades, sovint amb un missatge conciliador, ens expliquen histories que ens són molt llunyanes i molt properes alhora. Aquest és una conflicte que ens ha acompanyat tota la vida, hem vist per televisió com es succeeixen les crisis, els intents de negociació i les escalades militars, com la que ens ha encongit el cor aquest estiu. Des del Versió Postal us proposem un recorregut pel cinema que tracta aquest tema.

Sovint es tracta de produccions de la zona, però també ens trobem amb  pel·lícules d’altres nacionalitats com la italiana Domicilio privado (Saverio Costanzo, 2004) que ens proposa una reflexió sobre la resistència pacífica al territori, o la canadenca Inch’Allah (Anaïs Barbeau-Lavalette, 2012) que ens mostra les dificultats per tirar endavant amb què es troba la població palestina. També volem citar la francesa Una botella en el mar de Gaza (Thierry binisti, 2012) que ens explica la voluntat de trencar amb l’odi entre les dues comunitats d’una jove jueva i un noi palestí que viu a la franja de Gaza.

Els títols que ens arriben de palestina són pocs, però podem parlar de grans pel·lícules com Paradise now (Hany Abu-Assad, 2005), que ens narra les últimes hores d’uns joves a punt de cometre un atemptat suïcida,  o La sal de este mar (Milh Hadha al-Bahr, 2008), una road movie que ens presenta les diferents realitats de dos palestins, un noi que ha viscut la ocupació tota la vida i una noia que tot i haver nascut i crescut als EEUU decideix tornar a Palestina.

Hem de tenir en compte que fer una pel·lícula en les condicions que viu Palestina és quasi un miracle.

Des d’Israel també es fan pel·lícules que busquen una visió compartida de la realitat, i sobretot, volen obrir una escletxa a l’entesa entre els dos pobles. Pel·lícules com Los limoneros (Eran Riklis, 2008), Alata (Michael Mayer, 2012), Zona Libre (Amos Gitai, 2015) o Ajami (Scandar Copti i Yaron Shani, 2009) volen apropar-nos a una realitat complexa amb cultures enfrontades i, sovint, ferides obertes. N’hi ha d’altres que ens acosten més a la realitat israeliana més amagada que tot sovint desconeixem com My father My lord (David Volach, 2007) que ens exposa la realitat d’una família ultra ortodoxa de Jerusalem. També volem mencionar la fabulosa  Vals con Bashir (Ari Folman, 2008) impecable documental d’animació que ens deixa veure els efectes que en el propi director ha tingut la seva experiència al servei de l’excèrcit israelià, i com viu l’ambient bèl·lic que l’envolta des de fa tant de temps.

Finalment volem destacar de manera especial el documental Promises (Carlos Bolado, B.Z. Goldberg i Justine Shapiro, 2001), un emotiu i sincer treball que aposta per explorar la possibilitat de reconciliació entre les dues comunitats a través dels nens, presentant així un futur possible enmig d’una situació impossible. No us el perdeu!