Aquest 2 de febrer ens ha tornat a agafar per sorpresa la mort d’un dels grans. Phillip Seymour Hoffman, amb només 46 anys i una carrera d’allò més sòlida, moría d’una sobredosi a Nova York. Davant d’aquests fets, entremig de la tristesa, no podem evitar un sentiment més aviat egoïsta, hi ha una veueta que es lamenta de no poder veure els treballs que en un futur ens hagués pogut regalar. De la mateixa manera que ens lamentem del les cançons de l'Amy Winehouse que mai podrem escoltar o de no poder veure mai més “Agost” protagonitzada per l’Anna Lizarán.

 

Tot i ser l’actor secundari preferit de les produccions independents americanes era evident que el pas a protagonista era imminent, quan li van confiar aquest rol a “Capote” (Bennett Miller, 2005), es va guanyar l’Oscar a la millor interpretació masculina. Ens queda, però, una col·lecció de personatges difícils d’oblidar en pel·lícules com “Happiness” (Todd Solondz, 1998), “Boogie nights” (Paul Thomas Anderson, 1997), “Magnolia” (Paul Thomas Anderson, 1999), “La familia Savages” (Tamara Jenkins, 2007), “Antes que el diablo sepa que has muerto” (Sidney Lumet, 2007), “Synecdoche New York” (Charlie Kaufman, 2008), “Radio encubierta” (Richard Curtis, 2009), “Los idus de marzo” (George Clooney, 2011) o “The Master” (Paul Thomas Anderson, 2012), entre molts d’altres. Per sempre més, fans incondicionals.